Qui baixa per la carrer Major des de la plaça Major passa per davant sense detindre's: entre escaparates i blocs de vivendes dels anys setanta s'obri, quasi en la mateixa línia de façana, una portada de pedra del segle XVII. És tot lo que queda d'un dels conjunts conventuials més antics de la ciutat. No és una església xicoteta encaixada entre edificis, sinó l'únic fragment en peu d'un convent que ocupava mitja illa.

Els agustinos s'establiren ací en data temprana, pròxima a la conquesta, amb un primer emplaçament extramuros junto a l'acèquia Major, on hui s'alça l'Asil; destruït en el segle XIV durant la guerra dels Dos Pedros, la comunitat es traslladà al parador reial intramuros, amb salvaguarda reial concedida en 1402 per Martí I. Altres fonts documentals situen la fundació en 1298, a càrrec del pare Francisco Salelles, i el trasllat al antic Palau Reial en 1375. De l'edifici medieval no queda res: el templi actual és barroc, amb les obres terminades en 1651 i afegits ornamentals del segle XVIII. El catàleg municipal de proteccions atribuïx l'autoria a Juan Ibáñez, atribució que la fitxa autonòmica formula amb prudència, com la més probable segons els indicis.

És de nau única, amb quatre capelles obertesés cada costat entre contraforts, cúpula de mitja taronger en el crucero i cor alt als peus; pilastres d'orde corintio marquen els trams de la nau, coberta amb bòveda de canó amb lunetos. La cúpula volta sobre un xiquet tambor, apuntalada en pechinas i coronada per una llanterna alta, i el presbiteri, quadrat i de cabecera recta, es cobreix amb bòveda ochavada sobre dos trompas agallonades. Lo que es veu des de la carrer és la portada, i mereix un minut: construïda en silleria, amb gambals de pedra careada ranhurada i dintel de sillars radials, emmarcat per dos columnes toscanes i un frontó trencat amb voluttes i pinacles sobre un entaulament amb triglifos, que conduïx al motiu principal, l'escut de l'orde; adalt, una finestra emmarcat de rocailles genumament barroques amb la imatge de Sant Agustí. La part inferior de la torre, també de silleria, resol la cantonada de l'edifici.

El retaule de l'altar major estava datar en 1771, amb intervenció de José Vergara i dorat de Gonzalo Coll, i l'interior estigué decorat amb frescs de Joaquín Oliet. En 1835 el convent es clausura; en 1849 el complex passa a l'Ajuntament, que lo destina a Govern Civil, Delegació de Facienda i inclús quartel militar, i solament el 19 d'octubre de 1957 es devol a l'Orde dels Agustinos, lo que permeté el retorn de la comunitat. En 1974, per especulació urbanística, es demolí tot menys l'església conventual, que pogué restaurar-se i reobrir-se al culte; en el seu lloc es levantaren blocs de vivendes i desaparegueren, de manera mai aclarada, les escultures de Ignacio Vergara que presidien el nix principal de l'altar major. Seguix pertanyen a la Diòcesis de Segorbe-Castelló i oberta al culte, així que vore la cúpula i el presbiteri depén de l'horari de misses; la portada, en canvi, es pot mirar a qualsevol hora, i ganya pel matí, quan la llum entra de costat per la carrer.